L'amor és un art? Si és així, requereix coneixement i esforç. ¿O l'amor és una sensació agradable, l'experiència del qual és una qüestió d'atzar, quelcom amb què hom ‘es troba’ si té sort?
Parlar d'amor vol dir parlar de la necessitat fonamental i real de tot ésser humà.
Tanmateix, cap observador objectiu de la vida occidental no pot dubtar que l'amor -fraternal, maternal i eròtic- és un fenomen relativament rar i que en el seu lloc es troben un nombre de formes de pseudoamor, que són, en realitat, variants de la desintegració de l'amor.
L'amor com a satisfacció sexual mútua i l'amor com a ‘treball en equip’ i com a refugi de la soledat, constitueixen les dues formes ‘normals’ de la desintegració de l'amor en la societat occidental moderna.
L'home modern està alienat de si mateix, dels seus semblats i de la naturalesa. La seva principal finalitat és l'intercanvi profitós de les seves aptituds, dels seus coneixements i de si mateix amb els altres individus que intenten aconseguir igualment un intercanvi convenient i equitatiu.
La vida és totalment òrfena de finalitat, excepte la de continuar endavant, de principis, excepte el de l'intercanvi equitatiu, i de satisfacció, excepte la d'ésser consumidor.
Mentre conscientment temem no ésser estimats, el temor real, encara que sovint de caràcter inconscient, és el d'estimar.
La capacitat d'estimar exigeix un estat d'intensitat, d'estar despert, de vitalitat creixent, que no pot ésser sinó el resultat d'una orientació productiva i activa en moltes esferes de la vida. Si hom no és productiu en d'altres esferes, tampoc no pot ser-ho en l'amor.
La gent capaç d'estimar sota el sistema actual constitueix necessàriament l'excepció; en la societat occidental actual, l'amor és, inevitablement, un fenomen perifèric. No sols pel fet que les múltiples ocupacions no permeten una actitud amorosa, sinó perquè l'esperit d'una societat centrada en la producció i en l'avidesa d'articles és d'una tal natura que només l'inconformista se'n pot defensar amb èxit.
Cal fer uns canvis importants en l'estructura de la nostra societat perquè l'amor esdevingui un fenomen col•lectiu i no una excepció individualista i marginal.
Totes les activitats estan subordinades a fins econòmics, els mitjans han esdevinguts fins; l'home és una autòmat ben alimentat, ben vestit, però sense cap interès fonamental pel que fa referència a les funcions i qualitats peculiarment humanes. Si l'home vol ser capaç d'estimar, s'ha de col•locar en el seu lloc suprem: la màquina econòmica ha de servir l'home més que no pas l'home la màquina econòmica.
La societat ha d'organitzar-se de tal manera que la natura social i amorosa de l'home no estigui separada de la seva existència social, sinó que hi esdevingui unida.
Analitzar la natura de l'amor és descobrir la seva absència total en el present i criticar les condicions socials que en són responsables.
Fragments extrets de L'art d'estimar d'Erich Fromm
Parlar d'amor vol dir parlar de la necessitat fonamental i real de tot ésser humà.
Tanmateix, cap observador objectiu de la vida occidental no pot dubtar que l'amor -fraternal, maternal i eròtic- és un fenomen relativament rar i que en el seu lloc es troben un nombre de formes de pseudoamor, que són, en realitat, variants de la desintegració de l'amor.
L'amor com a satisfacció sexual mútua i l'amor com a ‘treball en equip’ i com a refugi de la soledat, constitueixen les dues formes ‘normals’ de la desintegració de l'amor en la societat occidental moderna.
L'home modern està alienat de si mateix, dels seus semblats i de la naturalesa. La seva principal finalitat és l'intercanvi profitós de les seves aptituds, dels seus coneixements i de si mateix amb els altres individus que intenten aconseguir igualment un intercanvi convenient i equitatiu.
La vida és totalment òrfena de finalitat, excepte la de continuar endavant, de principis, excepte el de l'intercanvi equitatiu, i de satisfacció, excepte la d'ésser consumidor.
Mentre conscientment temem no ésser estimats, el temor real, encara que sovint de caràcter inconscient, és el d'estimar.
La capacitat d'estimar exigeix un estat d'intensitat, d'estar despert, de vitalitat creixent, que no pot ésser sinó el resultat d'una orientació productiva i activa en moltes esferes de la vida. Si hom no és productiu en d'altres esferes, tampoc no pot ser-ho en l'amor.
La gent capaç d'estimar sota el sistema actual constitueix necessàriament l'excepció; en la societat occidental actual, l'amor és, inevitablement, un fenomen perifèric. No sols pel fet que les múltiples ocupacions no permeten una actitud amorosa, sinó perquè l'esperit d'una societat centrada en la producció i en l'avidesa d'articles és d'una tal natura que només l'inconformista se'n pot defensar amb èxit.
Cal fer uns canvis importants en l'estructura de la nostra societat perquè l'amor esdevingui un fenomen col•lectiu i no una excepció individualista i marginal.
Totes les activitats estan subordinades a fins econòmics, els mitjans han esdevinguts fins; l'home és una autòmat ben alimentat, ben vestit, però sense cap interès fonamental pel que fa referència a les funcions i qualitats peculiarment humanes. Si l'home vol ser capaç d'estimar, s'ha de col•locar en el seu lloc suprem: la màquina econòmica ha de servir l'home més que no pas l'home la màquina econòmica.
La societat ha d'organitzar-se de tal manera que la natura social i amorosa de l'home no estigui separada de la seva existència social, sinó que hi esdevingui unida.
Analitzar la natura de l'amor és descobrir la seva absència total en el present i criticar les condicions socials que en són responsables.
Fragments extrets de L'art d'estimar d'Erich Fromm
