“L’Eduard i la Florence s’acaben de casar. De fet, s’han casat aquest mateix matí i ara tot just estan sopant a l’hotel on passaran la seva nit de noces, allà, als peus de la platja de Chesil. Som a principis dels anys seixanta i per ells tot és desconegut, tots dos són verges i la nit, com la resta de la vida que han promès passar plegats, s’obre davant d’ells plena de misteris, expectatives, pors i inseguretats.”
Tot això i res més (o molt més) és el que passa al llarg de les 139 pàgines de narració que no et deixen parar de llegir. El que els personatges viuen en present: un deu per cent del llibre. La resta: pensaments, dubtes, contradiccions, el passat i el futur, el de cada un per separat i el de tots dos, “gestos mai fets i paraules no dites”.
Tens la necessitat de saber-ne més, de les seves vides, de descobrir per què passa el que passa, si és el passat que ho provoca o el present o, fins i tot, el futur.
“Es una novela ligera y profunda, triste y placentera. Pocas veces se apuesta por concentrar una historia en una escena de un solo acto que se dilata hasta lo insospechado, en un gesto, una nota sostenida.” Jonás Trueba
La moraleja? No ho sabria dir del tot. És un llibre “maco de llegir”, tal com va dir la persona que me’l va regalar per Sant Jordi d’aquest mateix any, i, sens dubte, val la pena de fer-ho per gaudir-ne. Potser no cal buscar què ens vol ensenyar o si ens vol transmetre alguna cosa. Potser només plaer.
En tot cas, i com no podia ser menys per a aquest blog, acabaré amb una frase del llibre:
“Estava descobrint que l’enamorament no era un estat permanent, sinó més aviat una qüestió d’onades noves, i ara n’estava experimentant una.”
Núria
